El estereotipo me mata – Presentació

El bloc “El estereotipo me mata” va ser un descobriment d’aquest passat estiu. En el primer cop d’ull no sabia qui l’escrivia, però vaig llegir un post que parlava de publicitat deixant enrere tota mena d’anàlisi sobre campanyes i marques que podem trobar en molts blocs dedicats a la publicitat. Era un bloc que parlava dels publicitaris, parlava de nosaltres.
En breu vaig decidir esbrinar qui el redactava, i com no podia ser d’altre manera totes aquelles històries i anècdotes tenien la signatura de Richard Wakefield. Aquest nom em deia moltes coses, i em va traslladar a pensar en el moment en que el vaig conèixer. D’això ja en fa uns anys. Era estudiant de segon o tercer de carrera i em vaig apuntar a un curs de la Universitat d’Estiu (no ho negaré, em feien falta crédits) en el qual ell era el professor. Vaig entrar a l’aula i vaig agafar cadira. A l’espera de que el professor comences la seva classe va passar quelcom: un individu va posar tres cançons. Tothom se’l va quedar mirant amb cara de sorpresa. Era en Richard Wakefield i la seva forma de presentar-se. D’aquells dies, però, encara en guardo un record més que sovint puc veure reflectit en el seu bloc: una recomanació literària, “Elogio a la lentitud” de Carl Honoré. Es tracta d’un llibre que parla de la filosofia i manera de fer del Movimiento Slow. Aparentment gens relaciona amb la vida dels publicitaris, realment em va fer reflexionar sobre la vida que duen les nostres societats, i sobre el que jo podia canviar o intentar canviar en mi mateixa, i en el meu dia a dia com a publicitària, per tenir una vida més agradable.

Aquests dos records, dues anècdotes, són dues mostres d’atreviment: l’atreviment que va mostrar presentant-se d’aquella manera enfront tots els seus nous alumnes, i l’atreviment que va tenir per dir-nos als alumnes que podíem atrevir-nos a canviar i no conformar-nos amb allò que per sistema o sinergia fem sense qüestionar-nos.

A tot això, vaig seguir tenint contacte amb en Richard, a la facultat, a través dels seus innovadors projectes, etc, i gràcies al descobriment del seu bloc – del qual em vaig fer lectora habitual- fa poc em va demanar de presentar-lo oficialment. No m’hi podia negar, el bloc m’encantava, comparteixo el que s’hi diu i en Richard m’estava donant l’oportunitat de superar una vegada més la por que em podia provocar parlar en públic – que no és el mateix que presentar davant un client o davant els teus companys de classe-.

Així, el dia 14 de desembre, a la Facultat de Comunicació Blanquerna i acompanyada de Josep Maria Brugués, Keco Pujol, Claudio Versiani i el mateix Richard Wakefield vam fer-ne la presentació.

 

 

Fent ús d’una de les seves màximes “para ser creativo hay que ser atrevido” podem dir que això és el que trobem en aquest bloc: creativitat i atreviment. Una creativitat i atreviment enfocada a la vida dels publicitaris, d’aquells que ho volen ser i de tots els components amb qui els publicitaris mantenim constantment relació, que són molts! En aquest sentit, moltes vegades, ens pot fer tocar de peus a terra y reflexionar sobre allò que fem i realment voldríem fer. Un gran recull d’històries que, com tota bona historia publicitària, tenen els components necessaris perquè, siguis o no membre del sector publicitari, et sentis atrapat i molt identificat, de manera que et pots sentir el gran protagonista d’aquestes histories.

A classe, comentant-ho a companys de feina, amb els amics, quan parles de “El estereotipo me mata” sempre reps un feedback positiu, encara és moment de rebre alguna critica, així que us recomano que li feu una ullada.

Un apunt curiós que fa que el bloc sigui diferent de la resta de blocs és el punt de simplicitat amb el que juga. Només hi trobareu text i fotografies, cap hipervincle. Quan ho vaig veure em va semblar estrany, avui és part del que fa especial aquest bloc.