CARREGANT

X
Background Image

Presentacions

Gràcies pel moment #Digitalk – Presentació

El dia de la presentació de #DigiTalk

Estic molt contenta! Estic molt contenta per l’especial rebuda que el passat dijous 17 d’octubre va tenir la presentació de #DigiTalk, el llibre que acabo de publicar. Ha estat la primera presentació pública d’una criatura que m’estimo molt.

En temps digitals, sent un llibre que tracta profundament sobre aquest tema, podia haver optat per una presentació virtual. No va ser així. El llibre és en paper i hi ha moments que el caliu humà no pot ser substutuït per pantalles. Sóc molt digital, però hi ha coses del món físic que encara m’aprecio molt. Així, vaig optar per un format presencial. Un format presencial que està en els orígens del que és la comunicació 2.0: la conversa. La conversa va ser amb l’Ariadna Oltra, periodista de Els Matins de TV3, en una sala de la redacció de VilaWeb, l’Espai VilaWeb. Però, no només! La conversa va ser tan interessant i fluida que, finalment, també puc dir que va ser una conversa amb el públic.

M’enduc una experiència inoblidable. Una experiència que va molt més enllà del llibre i d’una conversa. I és en aquest punt on podria començar tot un llistat d’agraïments. Tots els que m’hi vau acompanyar (d’una manera o altra) en formeu part.

Gràcies!

Gràcies a l’Ariadna Oltra per acceptar ser la conductora de la presentació. Gràcies a tot l’equip de VilaWeb per cedir el seu espai i facilitar-nos tota la preparació, a la Texell Partal, en Vicent Partal, en Pere Cardús i els molts que em deixo. Gràcies també a tots els companys de professió que em van acompanyar com, l’Àlex Marquina, la Cristina Aced, en Ferran Pallàs… També a tots els professors que van poder venir com en Xavier Duran o en Quino Fernàndez. Als molts companys de feina (d’abans i d’ara) com en Xavier Tomàs, la Rosa Pueyo, l‘Eduard Balart, l’Eva Glòria Jodar, l’Angela Baturone, la Marisa Paredes, la Marta Nebot, etc. Als amics periodistes que mai fallen com en Jaume Clotet en Marc Argemí, la Mireia Giné. Als amics d’universitat que sempre fan costat com en Marc Figuerola i en Gerard Benito. Els amics de Sitges com en Carlos Olivares, en Pep Canalda, en Xavier Salmerón, la Salomé Cosculluela, l’Àstrid Alemany, en Marc Monells, en Camil Roca, la Dolors, etc.  Els amics amb qui comparteixo altres passions com la Caro Llarull, la Sónica Casas, en Pere Puig, en Francesc Cano, en Carles Flamerich, en Roc Fernàndez, en Roger Mestre, la Laura XX. A tots els familiars que em van acompanyar com la Mome, l’Artur, l’Anna, el Toni, en Roger, la Mireia, la Lourdes, l’Antoni, l‘Olga, etc.  Els desvirtualitzats del dia com la Mónica Moro, l’Alfons López-Tena, en Marc Calderó, l’Iván o l’Elisenda Ibàñez. A tots vosaltres i tots els que m’he pogut deixar pel camí (també els que no van poder venir) fer-vos saber que aquest moment tan especial vosaltres el vau fer possible.

I bé, per la memòria ens quedarà el vídeo i les imatges del moment. Un vídeo que va ser gravat per l’equip de VilaWeb i que avui ens permet compartir-lo més enllà del que va ser el moment presencial amb tots aquells que el vulguin veure o recordar.

Però abans que premeu el play us vull donar a conèixer un parell d’aclariments. En el vídeo que veureu hi ha dos moments que us poden semblar estranys: el moment López-Tena i el moment Zedelman.

Contenta de tenir a Alfons López-Tena, Secretari de Política Institucional de Solidaritat Catalana, a la meva presentació de #DigiTalk. Se’n va fer amb un exemplar i espero que aviat ens doni la seva opinió. Però com sabeu, López-Tena no es caracteritza per la seva indiferéncia, més aviat per les seves inquietuds. Així, al llarg de la presentació, quan prlàvem de reputació digital, López-Tena va exposar que coneixia un cas en d’una persona que havia aconseguit esborrar el seu rastre de la xarxa. D’acord amb la meva experiència la meva resposta va ser que no es podia esborrar el rastre d’una persona a Google, sinó que només es podia treballar per amagar els continguts que no ens agraden tant. Insistia en qu` això es podia fer i vaig puntualitzar que probablement es podia fer si estaves en processos judicials. Però, López-Tena seguia dient que no. Jo tampoc em vaig quedar indiferent, i aprofitant que a la presentació també teníem el Director General de Telecomunicacions de la Generalitat de Catalunya, en Carles Flamerich, vaig estar parlant amb ell sobre aquest tema. La seva resposta, en línia amb el que donava jo, és aquesta: “Per vies legals, a no ser que sigui una resolució judicial i dins del mateix Estat, no es pot esborrar el passat, si fer baixar els continguts que no ens agraden. I les vies no legals, que existeixen, no són un camp que s’hagi de tractar en aquest àmbit“. Sr. López-Tena, si no volem formar part de les il·legalitats, ens haurem de conformar en assumir que no podem morir digitalment.

El segon moment, el moment Zedelman, el podeu detectar perquè quan dic aquesta paraula vaig mirar a una persona del públic i es va crear un silenci. Potser és estrany, però l’explicació és senzilla i  la vull compartir amb vosaltres. Abans de començar la presentació vaig estar comentant quins noms, casos o paraules podrien sortir en la conversa. I estava capficada en què sortiria el tema de la Web 3.0, un terme que va ser encunyat per Zedelman. Va sortir! I aquest petit alçament de veu i posterior silenci no són res més que l’escenificació imprevista d’haver guanyat una aposta.

I per tots aquells que hàgiu arribat fins aquí hi ha premi. En línia amb el vídeo també hi ha imatge molt maques fetes al llarg de la presentació. Les podeu consultar totes les fotos en aquest àlbum de Facebook. I si vosaltres en teniu i voleu que surtin a l’àlbum, us convido a enviar-me-les.

Gràcies pel moment #DigiTalk! Ens reveiem a la xarxa!

El estereotipo me mata – Presentació

El bloc “El estereotipo me mata” va ser un descobriment d’aquest passat estiu. En el primer cop d’ull no sabia qui l’escrivia, però vaig llegir un post que parlava de publicitat deixant enrere tota mena d’anàlisi sobre campanyes i marques que podem trobar en molts blocs dedicats a la publicitat. Era un bloc que parlava dels publicitaris, parlava de nosaltres.
En breu vaig decidir esbrinar qui el redactava, i com no podia ser d’altre manera totes aquelles històries i anècdotes tenien la signatura de Richard Wakefield. Aquest nom em deia moltes coses, i em va traslladar a pensar en el moment en que el vaig conèixer. D’això ja en fa uns anys. Era estudiant de segon o tercer de carrera i em vaig apuntar a un curs de la Universitat d’Estiu (no ho negaré, em feien falta crédits) en el qual ell era el professor. Vaig entrar a l’aula i vaig agafar cadira. A l’espera de que el professor comences la seva classe va passar quelcom: un individu va posar tres cançons. Tothom se’l va quedar mirant amb cara de sorpresa. Era en Richard Wakefield i la seva forma de presentar-se. D’aquells dies, però, encara en guardo un record més que sovint puc veure reflectit en el seu bloc: una recomanació literària, “Elogio a la lentitud” de Carl Honoré. Es tracta d’un llibre que parla de la filosofia i manera de fer del Movimiento Slow. Aparentment gens relaciona amb la vida dels publicitaris, realment em va fer reflexionar sobre la vida que duen les nostres societats, i sobre el que jo podia canviar o intentar canviar en mi mateixa, i en el meu dia a dia com a publicitària, per tenir una vida més agradable.

Aquests dos records, dues anècdotes, són dues mostres d’atreviment: l’atreviment que va mostrar presentant-se d’aquella manera enfront tots els seus nous alumnes, i l’atreviment que va tenir per dir-nos als alumnes que podíem atrevir-nos a canviar i no conformar-nos amb allò que per sistema o sinergia fem sense qüestionar-nos.

A tot això, vaig seguir tenint contacte amb en Richard, a la facultat, a través dels seus innovadors projectes, etc, i gràcies al descobriment del seu bloc – del qual em vaig fer lectora habitual- fa poc em va demanar de presentar-lo oficialment. No m’hi podia negar, el bloc m’encantava, comparteixo el que s’hi diu i en Richard m’estava donant l’oportunitat de superar una vegada més la por que em podia provocar parlar en públic – que no és el mateix que presentar davant un client o davant els teus companys de classe-.

Així, el dia 14 de desembre, a la Facultat de Comunicació Blanquerna i acompanyada de Josep Maria Brugués, Keco Pujol, Claudio Versiani i el mateix Richard Wakefield vam fer-ne la presentació.

 

 

Fent ús d’una de les seves màximes “para ser creativo hay que ser atrevido” podem dir que això és el que trobem en aquest bloc: creativitat i atreviment. Una creativitat i atreviment enfocada a la vida dels publicitaris, d’aquells que ho volen ser i de tots els components amb qui els publicitaris mantenim constantment relació, que són molts! En aquest sentit, moltes vegades, ens pot fer tocar de peus a terra y reflexionar sobre allò que fem i realment voldríem fer. Un gran recull d’històries que, com tota bona historia publicitària, tenen els components necessaris perquè, siguis o no membre del sector publicitari, et sentis atrapat i molt identificat, de manera que et pots sentir el gran protagonista d’aquestes histories.

A classe, comentant-ho a companys de feina, amb els amics, quan parles de “El estereotipo me mata” sempre reps un feedback positiu, encara és moment de rebre alguna critica, així que us recomano que li feu una ullada.

Un apunt curiós que fa que el bloc sigui diferent de la resta de blocs és el punt de simplicitat amb el que juga. Només hi trobareu text i fotografies, cap hipervincle. Quan ho vaig veure em va semblar estrany, avui és part del que fa especial aquest bloc.

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web per millorar els nostres serveis. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Podeu canviar la configuració o obtenir més informació aquí. [X]