Ensopegades i ENSOPEGADES

Hi ha ensopegades i ENSOPEGADES. Les primeres poden fer mal instantani, però aviat són oblidades. En canvi, les ENSOPEGADES poden venir acompanyades d’un descontrolat efecte dominó que no sabem quan s’aturarà.

Immersa en una ENSOPEGADA totalment imprevista estic prenent consciència de l’efecte dominó i fins on m’ha portat des d’aproximadament fa un any i mig. S’ha endut moltes coses per endavant, entre elles que no hagi mantingut viva la meva llar digital i que, fins ara, simplement hagi estat alimentant-se a base de sèrum, com dirien en el món de la infermeria.

NuriaEscalona.com naixia l’any 2010 com un blog de WordPress per donar continuïtat als debats que com alumna podia tenir a les aules de la universitat. Des d’aleshores mai ha deixat d’evolucionar amb mi i les meves inquietuds, tant professionals com personals. I com a reflex d’un mateix, malgrat el que diguin tots els tractats de marca personal sobre el que s’ha de fer i el que no s’ha de fer, aquest espai ha viscut el mateix procès que he viscut jo mateixa en aquest temps, ha estat en stand by. Hi érem, però d’una manera molt discreta, com aquell que hi és i vol, de totes totes, passar desapercebut. L’efecte dominó m’ha fet evolucionar i igual que he fet en altres espais, en aquesta llar digital també he fet una sèrie de canvis per sentir-me de nou com a casa i poder mantenir el contacte amb tots els que no m’heu deixat de llegir i reprendre el contacte amb els que no han tornat i els que potser estan per venir. M’agradaria afirmar que aquesta comunicació tornarà a ser viva, però no m’atreveixo a afirmar-ho perquè en qualsevol moment podem tornar a ENSOPEGAR sense calibrar-ne les conseqüències. M’he proposat fer-ho i m’anima pensar que pot ser així, però no en tinc la certesa.

Inicialment, aquest blog anava de comunicació, però a poc a poc, motivada per les vostres preguntes “d’on anar a sopar/dinar” -un front molt enfocat a una de les meves grans aficions- em van fer decidir a parlar-ne i d’aquí en va sorgir la doble vessant: la comunicació i l’espai personal, en aquest segon cas molt enfocat a la gastronomia. Dies enrere, en una nit d’un dia en què el dolor s’havia apoderat de mi, vaig decidir agafar l’agenda #UnDiaUnVi de la Patrícia de Golferichs i anar apuntat tots els restaurants i escapades gastronòmiques que havia fet en els darrers mesos. N’hi havia bastants, tot i que no tants com d’altres etapes de la meva vida, però em vaig adonar que de totes elles només n’havia escrit sobre una. I vaig pensar en veu interior: “Només una? Si la teva intenció era explicar-les totes o gairebé totes perquè amb això gaudeixes molt!“. I en aquesta pregunta comences a pensar i reflexionar.

agenda-5

Ho vaig deixar de fer i encara sou molts els que confieu en les meves experiències, gustos i recomanacions. Us agraeixo de tot cor que encara sigui així. Segueixo cercant camins i en veure que he deixat de banda una de les coses que més m’agradaven em vaig posar les mans al cap i em vaig dir: “No pot ser! Això t’omplia!“.

Quan vaig començar a escriure encara no m’havia topat amb la gran comunitat d’Internet ni preveia el seu gran desplegament. Simplement feia el que em venia de gust, sense pressió i sense pensar massa en el que altres podien dir quan em llegissin, si és que ho feien. Simplement volia fer el que m’agradava, escriure del que m’agradava i em venia de gust. Però quan et veus immers en la immensitat d’Internet t’adones que tot pren una dimensió on sí que hi ha pressió. Humanament en aquesta situació pots caure en el risc d’autodonar-te consells que t’aproximen a la inacció. Això, sumat a una ENSOPEGADA, és l’inici d’anar deixant de costat la iniciativa i acabar fent el que no recomanaries mai a algú que assessores comunicativament: “no deixis de fer-ho perquè també hi hagi d’altres persones que és escriuen sobre els mateixos temes que tu, cadascú té el seu tarannà, la seva manera de fer i el seu públic“. I de sobte, mentre vas reflexionant, recordes que el teu objectiu no era competir ni fer el que fan els altres, simplement volies gaudir d’allò que tant t’agrada i explicar les teves pròpies experiències i compartir-les amb aquells que decideixin acompanyar-te, siguin molts o pocs.

En tot aquest plantejament que acabo de verbalitzar, he tingut dubtes. M’havia plantejat començar de zero, però no ho faré. Potser m’equivoco, però pensant-hi bé crec que cadascú ha de fer el que sent, independentment de les mil i una excuses que s’autodonará a causa de la immensitat de l’entorn. Així, doncs, no començo cap nova aventura, simplement reprenc el meu camí havent evolucionat i obrint-me a deixar-me fer el que sento tal i com ho sento, sense pressió.

Sou benvinguts a acompanyar-m’hi i m’agradarà saber si ho trobeu encertat, si us agrada que segueixi explicant aventures i desventures i que si decidiu acompanyar-me, us animeu a manifestar la vostra presència. Gràcies per seguir-me llegint en aquesta ENSOPEGADA!

Ah! Eus ací, obsessionats a treballar la marca personal més enllà del domini de mitjans i eines de comunicació, ha estat l’efecte dominó el causant de mostrar els motius pels quals es necessita fer un treball més profund sobre la persona per tal de construir uns bons fonaments. I, per cert, en aquest temps que aquest espai ha estat endollat al sèrum, he posat en marxa Gastrotalkers, un projecte que tenia previst de posar en marxa abans de caure en l’efecte dominó. Està en beta, però us animo a donar-hi una ullada :)

 

Foto: selfie en la visita a les Caves Nadal.