Dos dies de treva digital

Nadal i Sant Esteve, el 25 i 26 de desembre, queden enrere, però els he viscut com un petit parèntesi digital. No és que els hagi viscut sense el món digital al 100%, avui seria gairebé impossible, però els he viscut d’una forma diferent a la meva quotidianitat, que tampoc ha de ser la de tots.

El cert és que va ser diferent fins al dia 26 vora les 19:00 h, moment que vaig tornar a veure missatges de caràcter comercial en persones que segueixo. Moment que, mitja hora després, va ser rematat amb un missatge de Whatsapp que passava ràpidament per la felicitació de les festes i s’abraonava sense restriccions a necessitats professionals. Tant donava si era Sant Esteve, Nadal, Festa Major o el dia que et poses a parir.

Dos dies de treva digital en el sentit més estricte del seu ús professional. Per unes hores vaig veure com aquells que ens parlen des del seu àmbit professional, sense deixar-lo totalment de banda, ens parlaven de forma menys focalitzada i intensa sobre aquest. La màgia i la llum del Nadal regnava en les imatges i els moments familiars afloraven. Fins i tot a Whatsapp es notava un discurs un xic diferent del que es pot viure en el dia a dia. Dos dies d’un tornar a un pseudopassat a vegades enyorat, però que a poques hores de culminar la ingesta dels canelons va passar a la història.

Ruavieja, Ikea, El Almendro… van iniciar les seves campanyes de Nadal convidant a la societat a deixar de banda les pantalles per mirar als ulls a aquelles persones que ens importen. Un missatge comú que ha regnat en la publicitat nadalenca del 2018. I arribats aquí he de dir que, malgrat semblar molt trencador, era un missatge que recordava al claim “Disconnect to Connect” de DTAC en un espot de l’any 2013. Resulta que, encara que la publicitat s’acostumi a avançar al conjunt de la societat, l’empremta que internet està deixant en la nostra conducta com a societat no és gaire nova.

El món digital m’interessa des que un router amb tarifa plana entrés a casa poc després de tenir el meu primer telèfon mòbil amb 12 anys. I recalco els 12 anys perquè en aquell moment no era gaire habitual, era més aviat una cosa difícil d’imaginar perquè d’això n’ha passat més d’una dècada i mitja. D’aleshores ençà he viscut molts i vertiginosos canvis tecnològics en primera persona, especialment l’explosió de les xarxes socials i el com es podien treballar des del món de la comunicació, moment sobre el qual vaig escriure “#Digitalk. Del màrqueting directe a la comunicació 2.0”, el meu primer llibre. Però les vivències d’aquell moment han anat passant i s’han anat succeint novetats a la velocitat de la llum. I és precisament d’aquells anys ençà que també he anat forjant una preocupació per la conducta que establim com en relació als canvis digitals que vivim, entre les bondats i les conseqüències menys bondadoses.

“Superficiales: ¿Qué está haciendo Internet con nuestras mentes?”, un llibre de Nicholas Carr, l’any 2011 parlava de l’homo distraidus. Aleshores m’hi vaig fixar, però devia pensar que podia ser una realitat un xic exagerada perquè internet era el meu territori i em fascinava poder descobrir el que allà s’hi amagava. Algunes d’aquelles fites les he anat vivint, sense adonar-me, en primera persona i jo mateixa m’he trobat (o em trobo) fent equilibris entre el SÍ i el NO a la connexió permanent.

Quan era petita hi havia la norma no escrita de no trucar a casa d’algú passades les 22:00 h i si es feia era motiu d’urgència. Internet ens ha portat a trencar les barreres d’espai-temps, però amb aquest trencament també hem fet saltar per l’aire el respecte pels horaris, les esferes personal-professional i ens hem fet esclaus de la immediatesa. Exigim immediatesa i ens queixem d’estrès i d’incapacitat de desconnexió. Però a la vegada ens és molt difícil passar gaires hores sense connexió o consultar les últimes novetats del nostre telèfon mòbil. I parlant de trencaments, també hem fet saltar pels aires els canals de comunicació que permeten que les nostres tasques funcionin i flueixin com ho haurien de fer. Però fem el salt als canals per comunicar-nos per altres vies, suposadament més ràpides i, per exemple, enviem per missatgeria instantània allò que s’hauria de fer en un correu electrònic o, potser, en una reunió. La missatgeria instantània s’ha convertit en el nou correu electrònic. Tant és així que si un vol ser productiu ha de deixar el telèfon mòbil de costat, contestar de cop diverses vegades al dia i pensar que si hi ha realment una urgència seran capaços de trobar-nos. En aquesta via és molt interessant aquest post sobre tècniques i eines per ser més productius de la consultora Vilma Nuñez.

Els dos dies de treva han passat i em segueix preocupant la conducta digital i la connexió permanent de la nostra societat. De fet en aquests dies no hi he deixat de pensar i el Tió, que és molt espavilat, aquest Nadal m’ha cagat un dels llibres que volia llegir i que precisament tracta sobre aquest tema: “Diez razones para borrar tus redes sociales de inmediato” de Jaron Lanier. No tinc intenció de sortir de les xarxes socials, almenys per ara, i de moment només vull saber una mica més que pensen d’altres persones sobre aquest tema. I arribats en aquest punt he de reconèixer que cada vegada aplaudeixo més a aquelles persones que decideixen sortir-ne o, en casos més extrems, també decideixen no tenir Whatsapp. Veure’m que n’aprenc i descobreixo d’aquest llibre.

Abans d’acomiadar-me, tinc algunes preguntes per vosaltres: quina relació teniu amb la connexió permanent? Hi batalleu? Com lidieu amb els múltiples imputs que interrompen la concentració que pot demanar el vostre dia a dia? M’agradarà llegir-vos i comentar la jugada als comentaris si us animeu a fer-ne.

Foto: Pexels.