Violència, xarxa i responsabilitat social

Sant Julià de Ramis esdevenia, el passat 1 d’octubre, el punt de partida del que seria un passatge electoral marcat per la violència. D’aleshores ençà, no hi ha hagut més remei que anar entomant cops del dret i del revés, els físics i els que no ho són. Un vergonyós conjunt de despropòsits a ritme d’olla a pressió. També a la xarxa.

Catalunya estava en un bombardeig informatiu on imperava la immediatesa –a un ritme més frenètic que l’habitual- sense deixar gaires escletxes per reflexionar i assumir el que succeïa. Es en així com em topava amb una foto d’un fantàstic esmorzar que l’acompanyava un text semblant a “esmorzant aquesta delícia a Barcelona” al timeline d’Instagram. No m’ho podia creure! Algú que viu a Barcelona amb milers de seguidors es quedava tant ample amb aquella compartició i feia orelles sordes al que succeïa als carrers de la seva ciutat.

El pas de les hores em demostrava que no era l’única que havia tingut aquella sensació d’incoherència, tot i saber que cadascú empra els seus canals com vols, quan vol i pel que vol. Anaven sortint veus que reclamaven saber alguna cosa dels seus referents digital, els anomenats influencers. Des dels que tenen pocs milers fins als que tenen desenes i centenars de milers de seguidors, és indiferent

El debat està obert i sorgeixen diferents preguntes: ¿Algú amb certa capacitat d’influència ha d’ignorar la inusual violència? ¿Ha de manifestar els atacs violents a la democràcia? ¿Ha de mostrar quina és la seva percepció dels fets? ¿Com s’han de gestionar les xarxes socials en una situació així quan tens un perfil que sota la teva cara física també representa el nom d’una empresa i uns treballadors? ¿Com s’han de gestionar els canals 2.0 quan formen part del que et paga el sou a final de mes? ¿Com s’han de treballar quan ets líder d’opinió en públics o sectors determinats? El debat és intens i com a professional/docent del sector de la comunicació a la xarxa crec que ens trobem davant d’un nou escenari que ningú ens ha ensenyat com es pot gestionar sense sortir-ne il·lès. Jo tampoc en tinc la resposta.

Curiosament el debat aflora a partir d’1 d’octubre, però tampoc puc deixar de pensar que el 17 d’agost també hi va haver un atac violent a la ciutat de Barcelona que va esfereir a tota la població i en aquell moment no vaig notar que emergís aquest debat. No hi havia problema en mostrar-se en contra de la violència, semblava que hi havia un consens manifest i no escrit. Personalment, penso que qualsevol persona amb certa capacitat d’influència ha d’assumir que també té cert grau de responsabilitat social. I entre un atac i l’altre veig que la diferència està en la proximitat de l’atacant.

En la cerca de respostes he anat recopilant alguns arguments de persones amb un gran volum de seguidors a la xarxa sobre dir o no dir alguna cosa davant d’aquesta situació. En destaco alguns: “si dono la meva opinió política, perdré seguidors”, “hi ha d’haver dret al silenci”, “la comunitat em segueix per rebre un contingut molt específic”, “no visibilitzar els fets a la xarxa no és sinònim de no sentir tristesa pel que succeeix”. D’entre tots aquests n’hi ha alguns que em costa comprendre més que d’altres, però després de diverses converses intueixo que rere d’aquesta situació hi ha un tret comú: la por. Una por que provoca infinitat de sentiments i una situació de “i ara que faig?”.

Ningú ha d’exigir a ningú que es posicioni políticament. Igual que qualsevol persona té dret a no fer pública la seva votació. Però una situació de violència insòlita em semblava prou motiu com per fer saber al món que alguna cosa no estava anant com havia d’anar. Al mateix temps, votis el que votis, considero que en democràcia un missatge de condemna de la violència l’ha de poder compartir tothom i que no hagués estat de més. Com diu la comunicadora i empresària Txell Costa, “hi haurà persones, vulguis o no vulguis dir res, que et reclamaran alguna cosa perquè cada dia ens exposem a elles i en una situació així també volen saber dels seus referents digitals”. Dir-ho no és posicionar-se políticament de forma pública, és condemnar una situació on els drets d’una societat s’estan violant. I en referència als líders d’opinió a la xarxa, la mateixa Txell Costa diu: “és bàsic i sensat ser un mateix, sense màscares, no permetent que la por sigui la que permeti mostrar-nos com fer que no fem res perquè és estranyíssim. Hi ha la via de treballar la parcel·la digital de cadascú responsabilitzant-nos sota la idea d’aportar valor”.

Hi ha qui està disposat a mostrar, dia sí i dia també, a la seva audiència, però en jornades com les d’aquests dies és capaç de fer silenci o, encara pitjor, ignorar la realitat. En tot plegat a mi només em venien al cap les paraules del teòric de la comunicació humana Paul Watzlawick:“no es pot no comunicar”. És a dir, dir quelcom comunica alguna cosa, però fer silenci o mostrar ignorància també comunica i s’obre un ventall incert d’interpretacions que, encara que ens hi resistim, poden no ser les que volem o pretenem.

Així és com no puc entendre que en aquest marc l’1 d’octubre s’optés pel silenci, quan l’atemptat a Les Rambles no va suposar el mateix. Per sort, a poc a poc i de forma esglaonada, van anar sortint reaccions que trencaven el silenci i ho feien intentant apel·lar al mal menor. Malgrat això, hi ha feina per fer, però si aquest debat que s’ha obert serveix per trencar pors i actuar, em sento satisfeta.

Article publicat a L’Eco de Sitges el 13 d’octubre de 2017