20D. Els cartells electorals, a examen

El proper 20 de desembre podrem exercir el nostre dret a vot en motiu de les eleccions al Congrés dels Diputats. Abans, però, de nou som espectadors (tot i que no només) d’una nova posada en escena de la comunicació política. Com hem fet d’altres vegades, el periodista i expert en comunicació política Toni Aira i servidora, ens tornem a trobar per oferir-vos una anàlisi dels cartells electorals que ahir a la nit van donar el tret de sortida a la campanya electoral.

Una anàlisi que integra aportacions d’en Toni Aira en clau de comunicació política i les meves aportacions en clau publicitària. I donat que seria impossible abraçar els cartells de totes les formacions que es presenten, analitzarem els principals partits polítics (i emergents) a nivell estatal i a Catalunya. Veurem com són aquests cartells, però també quin paper van jugar els spin doctors de cada formació. Ens hi endinssem?

  • Ciudadanos

CS

 

Imatge neta i polida de líder que posa en valor la seva joventut, amb la camisa típica blanca del candidat (paraula que ve del llatí i el concepte “túnica càndida”, perquè ja a l’Antiguitat els aspirants a càrrec públic utilitzaven el blanc per vestir com a sinònim de puresa, netedat -honradesa-…) i amb americana de tall modern. Sense corbata i amb els dos primers botons de la camisa descordats. Ell va començar el 2006 amb un cartell on apareixia totalment despullat. Ara aspira a president i això és el màxim que pot ensenyar, més que la mitjana dels seus contrincants, en tot cas….

Mirada a un horitzó (futur) i somriure de nen il·lusionat que sembla veure passar davant seu la carrossa dels Reis Mags. “Il·lusió”, s’entén, pel canvi, per la nova etapa que ell vol obrir si té força al Congrés. Tots aquests, conceptes que són or per a qualsevol candidat que els pugui annexar amb credibilitat a la seva figura. Artur Mas va utilitzar al 2010 aquesta idea (pronunciant la frase “amb il·lusió!” en el seu espot central de campanya) i li va anar força bé. Va guanyar i va accedir per primera vegada a la presidència de la Generalitat.

El fons és gris, i Rivera n’emergeix, com amb una certa aurèola i tot. Deixa enrere la grisor, i el taronja (en llenguatge cromàtic polític, sinònim de centre) posa en valor el seu color corporatiu, sempre adjunt a la idea d’optimisme que marca la psicologia del color. Les lletres de l’eslògan combinen caixa alta (majúscules) i caixa baixa (minúscules): institucionalitat (solvència) i modernor (joventut).

 

Democràcia i Llibertat

Democràcia i Llibertat

Democràcia i Llibertat

 

El cap de campanya de Francesc Homs, Jordi Cuminal, va presentar el cartell de Democràcia i Llibertat. Cuminal ha estat home clau a la cuina del Palau de la Generalitat des que Homs hi va aterrar, primer com se Secretari General de la Presidència i després com a conseller d’aquest Departament. En totes dues etapes amb Homs com a portaveu del Govern, i amb Cuminal com un dels principals spin doctors de l’indret, com a Director General de Comunicació.

Homs ha estat durant més de 4 anys la veu (i una cara destacada) dels governs d’Artur Mas. I al cartell que ens el planten amb un primeríssim primer pla, sinònim de proximitat (o de buscar-la, com a mínim) que també ens pot recordar al cartell de Pere Navarro al 25N o les portades de Esquire. Dóna la cara (com ens volen dir que ho ha fet pel procés sobiranista, el seu leit motif polític). En un context de blanc o negre (com el color de la foto): o èxit o fracàs, o independència o recentralització, o guanya l’opció de Mas o ho fa… la d’Aznar (en l’acte d’enganxada de cartell, Homs ho va dir així, anant al més dur fins i tot que Rajoy). Blanc o negre.

El cartell, si té alguna cosa especialment bona és que no deixa indiferent. La foto dóna que parlar, a favor i en contra. Ell com seriós però no, com content però tampoc. I l’eslògan també genera polèmica… Perquè, per allò del frame, ells ens diuen que tot plegat serà possible (la independència que proposen) però tothom pensa al moment en el concepte “impossible” que ells juguen a esborrar amb contundència. Una forma d’esborrar molt quotidiana i propera. No s’esborra amb disseny gràfic, sinó que s’esborra amb bolígraf com podem fer tots en qualsevol moment. Ens proposen proximitat i també serveix d’element juganer en diferents actes de campanya. No està mal vist. Contradiu el cànons clàssics del cartell electoral (pel biaix negatiu), però per això mateix crida l’atenció i fa que se’n parli. I ells així tenen l’excusa per dir que moltes coses que altres deien que serien impossibles d’assolir (acord per la pregunta, 9N, llista unitària…) s’han aconseguit com ara podria passar amb la independència.

Ni rastre del taronja que CiU i Convergència combinaven en la seva imatge amb el blau i el blanc. Aposta per aquests dos últims colors, amb predomini del blau més sinònim d’ordre (entenem que malgrat tot el canvi contundent que proposen, com dient “tranquils que amb nosaltres això es farà bé”). Però si ens fixem bé en el blau, aquest és d’una tonalitat que sí ens pot recordar a l’antic logotip de CIU el qual fou remplaçat l’any 2010, igual que l’ús de les quatre barres a peu de cartell.

El logotip de Democràcia i Llibertat està centrat, gran i ben clar. També molt ben acompanyat dels logotips dels partits que formen aquesta coalisió.

Esquerra Republicana de Catalunya

ERC

 

El cap de cartell, Gabriel Rufián, posa en valor sempre els seus origens humils, però no hauria passat res si hagués triat per a la foto una camisa amb el coll ben planxat, que això ho pot fer tothom, pobre o ric. S’hi planta amb un somriure ampli (i potser amb massa, per innecessari, photoshop o maquillatge). Joan Tardà, l’experimentat diputat amb qui fa una espècie de tiquet electoral, sembla que no vagi tan maquillat, i això que és força més gran que el número 1. Té força més color al rostre, sembla més natural i còmode en el paper. Transmet la confiança guanyada amb l’experiència i reforça el tàndem amb Rufián.

El fons gris contrasta amb les opcions d’Esquerra dels últims temps, que apostava més per colors clars i cels blaus. El context hi fa, i segurament ens planten els candidats com una manera d’emergir de certa espessor. A la vegada que també hi manca color corporatiu o la seva aposta per Catalunya. Es transmet poc. A la vegada sobta que aquestes lletres es mengin part del retrat dels candidas. I sembla ser un cartell molt planer malgrat alguns intents per cridar l’atenció. Sorprén, pels anys d’experiència en això de crear campanyes electorals, que el logotip del cartell estigui a la part inferior esquerra. Potser és per allò d’estar a l’esquerra, però tindria més visibilitat a la part inferior dreta.

Lletres en caixa alta, mirant de transmetre solvència, però també contundència (en llenguatge escrit, vía sms o vía xarxes socials, seria com cridar). I utilització d’un nosaltres (“som”) típic en tot cartell electoral de forma implítica i explítica. Superen el clàssic “Som nació”  i aposten per reivindicar que l’independentisme ja ha guanyat i que Catalunya ja és “república”. Cal actual com a tal, ens vénen a dir. I així és com es planten amb un objectiu: “Defensem el teu vot”. El dels independentistes que van fer aquesta opció el 27-S en les eleccions al Parlament. Ells van a Madrid només per defensar això, no per ganes de ser al Congrés.

Izquierda Unida.

Izquierda Unida

El futur polític i electoral d’Alberto Garzón i IU pinta com la seva camisa del cartell: tirant a negre. Però sobre aquesta negror ells dibuixen en blanc allò que diuen defensar “un nuevo país”, que per cert recorda molt a l’eslògan d’Oriol Junqueras en les eleccions de 2012: “Nou país”. Ens ve a dir IU que voler refer Espanya de dalt a baix, i amb mirada (com el candidat a la foto) a l’esquerra.

També com Rivera posa en valor la seva joventut amb un look més desenfadat (ell ja fins i tot sense americana) i amb camisa que presenta els dos primers botons descordats.

La tipografia de lletra és aquesta que està tant de moda i que recorda a la dels anuncis d’Estrella Damm o a la de Junts pel Sí o la Cup en les últimes eleccions catalanes. Una emulació de tipografia feta a má que busca la proximitat i la humanitat. Igual que al cartell d’ERC, sorprén que el logotip del cartell estigui a la part inferior esquerra. Potser és per allò d’estar a l’esquerra, però tindria més visibilitat a la part inferior dreta.

 

  • Partido Popular

MARIANO

PP

 

Jorge Moragas, és el gran spin doctor de Mariano Rajoy des del 2008, quan després d’una nova desfeta electoral aquest diplomàtic català va apostar per un Rajoy en hores baixes. Ell i el seu enamorament de la cultura anglosaxona (també en l’àmbit compol) van passar a treballar colze a colze amb el líder, primer a Gènova 13, i des del 2011 a la Moncloa, com a cap de Gabinet del president. Ara n’és també el cap de campanya, i així va ser com fa uns dies va ser ell qui presentar la proposta electoral del PP.

Rajoy com a home d’Estat. Seré, seriós (com l’Espanya que diuen que volen a l’eslògan) i que va per feina. Un personatge, ens vénen a dir, que no s’està per floritures. I en una taula de treball que el veiem assegut, disposat a feinejar però com escoltant algú (als espanyols?). L’estampa recorda algunes de les que el PSC va utilitzar en la campanya de José Montilla del “Fets, no paraules”. Líder inspirador? No, bon gestor. Això ens volen vendre. El president tranquil que ha dut Espanya a la recuperació econòmica i que reivindica Espanya (com al cartell, esmentant-la explícitament) davant els independentistes.

Tot en caixa alta (institució, solvència…) i integració curiosa del nou logo del partit (estrenat fa poc) en el context de la data electoral que ens recorden perquè no ens oblidem d’anar a votar. I el que també té un punt de novetat és la corbata de Rajoy, negra amb punts blancs. Surt dels clàssics.

  • Partido Socialista Obrero Español

PSOE

PEDRO

 

PSOE

L’home de la camisa blanca havia de sortir amb ella al seu cartell electoral. Li va donar sort i va fer que se’n parlés en les primàries que el van fer líder del PSOE, així que calia insistir-ho. Sembla que jugui al bicolor, blanc i vermell, quan el cartell està preparat per ser imprés a 4 tintes (sinó la cara també sortiria blanca o vermella). Serà alguna cosa més que una bona perxa per a una camisa? Ho veurem, tot i que de moment el seu cartell no fa més que incidir en el clixè, i fa més la fila de la portada d’una revista de moda que no pas la d’un pòster de campanya.  Fixeu-vos que el seu cap trepitja les sigles del partit, a l’estil de les caresque surten en portades de revistes com Vanity Fair.

Va de guapo (a més de ser-ho per a molts) però no s’hi vol recrear en el cartell amb un somriure ample. Pel que acaba sortint-hi com fent una ganyota. Massa maquillat, també, com Rufián, però en aquest cas amb una camisa (sense americana) perfectíssimament planxada. El “gendre perfecte” es planta davant l’audiència impecable.

L’eslògan, que com el de Ciutadans (per la mateixa raó) combina majúscules i minúscules, incorpora una paraula talismà, “futuro”, però si el llegim sencer pot projectar una idea no gaire agradable. Diu “vota por un futuro para la mayoría”. Pregunta: i aquest futur no serà per a la minoria? Per als qui no estiguin amb tu no governaràs? Però si seguim amb l’eslògan, a nivell tipográfic sobta molt que es facin servir tants recursos d’estil en una sola frase: caixa alta, caixa baixa, subratllat, nergreta i cursiva. Voleu dir que cal? A classe de disseny o a la mateixa escola això no es permet quan els alumnes fan presentacions en power point.

 

Partit Socialista de Catalunya

psc

 

El cartell de Carme Chacón el va presentar Germán Rodríguez, qui havia estat cap de gabinet seu i un dels seus homes de màxima confiança, i que ara no només anirà de números dos de la líder socialista, sinó que a més en dirigeix la campanya, amb un plantejament al més pur estil PSC de tota la vida. A la contra del PP, com pensant encara que això va de “o PP o PSOE”, quan gairebé tothom ja ha arribat a la conclusió que davant d’aquestes dues formacions hi ha alternatives per als decebuts de les polítiques dels uns o dels altres. Però els socialistes, fent com que no ho veuen, mirant de dirigir-sebrot al públic a qui això encara el pot motivar, hi insisteix. I del “si tu no hi fas, ells tornen”, al #FemForaRajoy (ara ja amb hashtag, rotllo modern que no hem vist massa en els altres cartells electorals). És a dir: vot útil antiPP? El PSOE.

I davant de les apelacions explícites en altres campanyes a propòsit del “lío” en què diuen que ens han ficat Artur Mas i Mariano Rajoy, ells ara miren de ser més positius i constructius, i s’hi contraposen (als problemes) com la solució. “Som la solució”, diuen.

Carme Chacón, per cert, sembla el Joan Carles Girauta i Javier Nart i Carolina Punset, del cartell de Ciutadans per a les europees. Com sortits d’un capítol de “Autopista hacia el cielo”. Com emergint d’una altra dimensió, com aneglicals de blancs, amb aquella finestra al fons, i amb la camisa blanca de la candidata fonent-se amb l’entorn. Somriure ampli, això sí, i de nou massa maquillatge.

I en aquest cas sí que veiem el logotip colocat a la part inferior dreta i una clara coherència en les tipografies.

 

Podemos

PODEMOS

 

Pablo Iglesias va com caminant. Dinamisme, acció, avançar. I ho fa amb un ampli somriure (no vol ser ja “el partit de la ira”), que és una manera d’engrescar l’electorat en positiu. I mira a l’horitzó (futur) però és com un horitzó proper o fins i tot com un entorn a tocar, com si fos per exemple també una mirada dirigida a un auditori ple a vessar.

La cueta que n’és icona s’hi intueix i la camisa (blanca de nou) du el segon botó cordat. És fidel a la tendència entre els candidats (que només trenquen Rajoy i Duran entre els principals) a no dur corbata.

El color morat característic de la formació s’hi planta clarament i l’apel.lació al vot es fusiona en forma d’eslògan amb el nom del partit. Tot ben lligat, com venint a dir per a què ha nascut la formació i per a quan: aquest 20-D (el d’abans eren assajos, ara va de debò). I en lloc d’un gran eslògan, el document del contracte (signat pel candidat) que proposen amb els ciutadans, una imatge que recorda a aquella frase de Julio Anguita que deia “programa, programa, programa”.

 

En Comú Podem

http://www.elpunt.cat

La candidatura on hi ha Podem a Catalunya és una altra cosa. És més Ada Colau i menys Iglesias. Solucions gràfiques? Absència dels dos o presència dels dos, segons el material gràfic. I fusió dels colors de l’un (el morat de Podem) i de l’altre (el vermell no PSC de Barcelona en Comú). Lletres ben potents, ben gruixudes, ben en majúscules, i que ascendeixen (optimisme) alhora que mostren moviment (avancen). Això acompanyat de l’apel·lació al “canvi”, que fixen que va començar amb Colau a l’Ajuntament de Barcelona i que pot tornar a donar la sorpresa amb aquesta candidatura guanyant a Catalunya.

Més enllà d’això, el cartell pot recordar a la mà i als degradats de de les campanyes del Departament de Joventut de l’Ajuntament de Barcelona iniciades en l’etapa de Xavier Trias.

 

  • Unió

UNIO

Duran Solucions

Amb un blau ni PP ni convergent, però que pot recordar a totes dues formacions (més a la primera), Unió alça el dit (i xiscla) reivindicant que hi és. I és que no només ens planta un eslògan amb lletres ben gruixudes i majúscules, grans i degradades, sinó que a més rebla el concepte “solucions” amb un signe d’exclamació. “Ei, que som aquí! Que no ens veieu?”. I podria ser perfectament que no, però ells es reivindiquen com l’antídot als problemes que troben que altres han generat.

Duran i Lleida hi apareix sense americana però amb corbata (a mig camí entre Rajoy i Rivera), i ho vol fer amb un posat com informal, però que amb els anys 1ue fa que hi és, també podria fer la fila o projectar la idea que està cansat i que li cal recolzar-se en les lletres o aguantar-se el cap de l’avorriment. Al canell esquerre, això sí, que s’hi vegi bé la polsereta de cuir. No en du tantes com en el seu dia Aznar quan estava ja força disparat, però aquest punt com alternatiu és el màxim d’aquest gènere que hi podrem trobar.

Només un apunt per algú que es presenta com a paradigma de la seriositat, el cartell i la posició de Duran i les lletres, es donen un aire als típics cartells de comedies esbojarredes.

I bé, aquests serien els nostres comentaris de xoc a uns cartells que reiterem en reclamar (a gairebé tots els partits, amb poques però dignes excepcions) que siguin clarament identificables als respectius webs, que haurien de tenir informació actualitzada i material de campanya. En la majoria de casos no hi hem trobat penjats els cartells electorals, un fet que els beneficiaria perquè  els permetria que la seva imatge es difongués amb més facilitat, en paral·lel a allò que poden aportar els recursos clàssics d’una campanya electoral i d’una campanya publicitària.

A vosaltres què us han semblat? Què més hi veieu?

Toni Aira i Núria Escalona