L’Eco de Sitges (7): Facebook en campanya permanent

Estem a un any i mig de les eleccions municipals. Encara poden passar moltes coses, però com segurament tots hauran notat, els partits polítics comencen a remoure les cireres. A Sitges i a molts altres municipis. Jay Blumenthal és el pare del concepte de “campanya permanent” i Ronald Reagan va ser el primer a aplicar-ho en guanyar les eleccions americanes l’any 1980 ja que es va en dur el seu propi equip de comunicació, el que l’havia ajudat a guanyar les eleccions, al departament de comunicació de la Casa Blanca. Però la “campanya permanent” no és el mateix fer-la en grans estructures que en petits municipis, igual com la decisió de vot no funciona de la mateixa manera en l’àmbit local que en l’autonòmic o l’estatal. 

A Internet, un dels fronts on fer campanya permanent és als mitjans socials perquè la seva naturalesa ja de base reclama una dedicació continuada i constant. De fet, si parlem de comunicar a través mitjans socials cal desmitificar el seu ús com a flor d’un dia. A diferència d’altres canals, els mitjans socials veuen satisfets els objectius de comunicació a llarg termini. Qualsevol objectiu de comunicació a assolir ràpidament haurà de buscar-se altres vies. Per exemple, amb un espot aconseguim impacte inmediat, però els mitjans socials estan basats en les relacions, i com qualsevol altra s’han de cuidar. Demanen de temps, paciència i reprocicitat. Però, com han de ser presents els partits polítics als mitjans socials?

Partint de l’existència d’una estratègia de comunicació (que no sempre hi acaba essent), cadascú tindrà uns objectius i una manera de fer. Però a la xarxa cal tenir en compte uns requisits mínims per començar amb bon peu. I perquè els explico això? És ben senzill. La setmana passada vaig rebre al meu perfil de Facebook personal una sol·licitud d’amistat, venia d’un partit polític sitgetà. I malauradament no el vaig poder acceptar. Els explicaré per què. Cada plataforma té les seves característiques i concretament Facebook compta amb tres possibles formes de tenir-hi presència: el perfil, la pàgina i els grups. Els perfils són per ser emprats a títol individual, les pàgines per a empreses o organitzacions, i els grups són per crear temàtiques de conversa. D’acord amb aquesta classificació les possibilitats de l’administrador són diferents. Mentre que des d’un perfil individual l’administrador pot accedir a tot el contingut d’una altra persona, des de la pàgina no. Se suposa que quan acceptem un perfil sabem qui és el seu gestor. En canvi, si acceptem ser seguidors (fans) d’una pàgina no sabem qui són les persones que hi ha al darrere i Facebook impedeix que aquestes puguin accedir a tots els nostres continguts.

En el cas d’un partit polític com el que em va demanar amistat desconeixem qui hi ha al darrere gestionant la seva presència a la xarxa. És en aquest sentit que si som gestors de la comunicació d’un partit polític o d’una empresa hem de començar amb bon peu, no semblant intrusius. De partida la resta els acceptarem millor si sabem que els gestors de les pàgines que seguim només veuran allò que els usuaris volem que sàpiguen de nosaltres. En canvi, al emprar un perfil (segurament per desconeixement de les normes de Facebook) hauran començat perdent impacte i no captant l’atenció de moltes de les persones que amb una pàgina sí que s’hauria pogut captar. Fer campanya permanent també hauria de poder contemplar aquests petits (i importants) detalls.

Aquest és l’article d’opinió mensual que publico a l’Eco de Sitges. Data del 4 de juliol de 2014.