PRESUMPTAMENT DESCONEGUTS: EL CANTANT D’ÓPERA DEL METRO

No sé si els passa el mateix que a mi. Els ho explicaré!

Sense poder precisar des de quan en sóc conscient, hi ha algunes vegades que el meu camí es creua amb el de persones desconegudes deixant empremta en la meva memòria. Són persones que malgrat que no conec de res provoquen alguna sensació en mi. Perquè puguin entendre aquesta sensació els posaré un exemple. Van sovint en transport públic? Si hi van i ho solen fer sempre a la mateixa hora segur que són capaços d’identificar quines són les persones presumptament desconegudes que cada dia fan el mateix trajecte que vostès. És així? Es crea una sensació de grup de pertinença silenciós. Fins i tot, quan alguna d’aquestes persones no apareix per fer el trajecte habitual, és molt probable que la trobin a faltar i es preguntin què li haurà passat. Jo ho he viscut així durant molt de temps i em consta que no sóc l’única.

D’això ja fa uns anys, però quan vaig començar la universitat cada dia em traslladava amb tren de Sitges a Barcelona. En aquell primer trajecte, abans de pujar al vagó, vaig posar cara a les que serien dues de les meves companyes de classe i que m’acompanyarien gairebé cada dia durant quatre anys. En la següent parada, vam descobrir una nova cara que també ens acompanyaria en aquests quatre anys. Quatre persones que aquell dia vam fer el mateix recorregut i no ens vam dir res fins a arribar a la nostra destinació: l’aula. Vam crear un grup de viatge i vam deixar de ser presumptament desconegudes. Però durant quatre anys fent el mateix trajecte vam coincidir amb moltes cares desconegudes que encara avui seríem capaces d’identificar. Estic segura que vostès també tenen alguna experiència similar.

Quan baixàvem del tren a Passeig de Gràcia anàvem a corre-cuita a agafar la línia verda del Metro per anar a Plaça Catalunya. Allà també teniem els nostres acompanyants presumptament desconeguts. A l’andana, una de les persones que amenitzava la nostra breu estança a l’estació era un senyor alt, vestit amb americana que cantava òpera, semrpre amb el cap i el cos ven estirats. Hi era gairebé cada dia i el dia que no hi era ens preguntàvem que li hauria passat.

Fa uns anys que no faig el trajecte cap a la universitat, però recordo perfectament aquell cantant d’òpera. De fet, si per algun casual agafo el metro de Passeig de Gràcia, abans d’entrar a l’andana em pregunto a mi mateixa si hi serà.

Avui mateix he anat fins a Passeig de Gràcia amb la línia verda. El cantant d’òpera no hi era i jo he seguit el meu trajecte. Però la màgia de la xarxa ha fet que el cantant d’òpera del Metro de Passeig de Gràcia es tornes a creuar amb mi. Ha sigut al Facebook sota un titular que deia “El senyor que cantava òpera al Metro” i que apuntava a un text escrit per na Dolors Boatella. Després d’anys de compartir audicions, he sabut que “el senyor que cantava òpera al Metro” es deia Ramón. He pogut conèixer una mica més la seva història i perquè havia decidit cantar en aquest espai i no en un altre. Malauradament, també he sabut que en Ramon Julibert ens ha deixat.

M’ha sabut molt greu. Per a mi era una d’aquelles persones presumptament desconegudes que havia deixat empremta en mi i a qui segurament seguiré buscant cada vegada que passi per la línia verda del Metro de Passeig de Gràcia.

Després de la notícia he seguit remenant a la xarxa i hi he trobat un vídeo on en Ramon explica la seva història de primera mà. Aquest és el meu granet de sorra per seguir fent memòria d’un dels meus presumptament desconeguts que em va deixar empremta i que estic segura que també en va deixar en molts altres passatgers de l’andana.

___________________
* Image de portada: obra de Dolors Boatella en homenatge a Ramon Julibert