Mort digital, és possible?

És evident que cada dia som més conscients de la importància de la nostra identitat digital. Tanmateix, en menor mesura, hi ha un debat obert sobre què passa amb ella quan morim. Reconstruir la identitat d’una persona que va morir fa un segle requereix d’invertir cert temps en investigar en arxius, fer entrevistes i saltar de pista en pista fins arribar a allò que busquem. En canvi, reconstruir la identitat d’una persona que morirà en la dècada de la societat xarxa, segurament, serà molt més fàcil degut al seu rastre digital. No podem negar que la identitat digital traspassa fronteres.

És un tema obert del qual encara ens queda molt per debatre, si es vol tractar en profunditat. Tanmateix, comencem a veure mostres de com pot evolucionar aquesta nova faceta de la identitat digital. Fa uns dies coneixia una interessant proposta per als usuaris de Twitter: foowill.com. Foowill és una web que permet enviar “post tweets”, és a dir, els tweets que es publicaran un cop el twittaire hagi mort. Aquesta web ha estat creada per un enginyer mallorquí, l’Edu Herraiz, amb l’objectiu d’estalviar dures situacions als familiars d’un difunt que fos molt actiu a la xarxa i es volgués acomiadar dels seus seguidors. Una situació així va inspirar Herraiz.

Una altra proposta més propera i d’abast més ampli ens arriba de la mà de Cementiris de Barcelona. Als que pensàveu que era un gra massa, trobar els QR als iogurts, què us semblaria trobar-los als nínxols? Doncs això ja és una realitat. La vaig descobrir fa uns dies mentre conversava amb l’amic Guillem Genovès. Aquest sector també s’adapta a les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies de la informació. Als cementiris de la capital catalana, a més de pantalles tàctils -instal•lades als cementiris del Poblenou, les Corts i Sarrià- per localitzar nínxols, ja podem trobar sepultures amb codis QR. El projecte de Cementiris de Barcelona preveu que quan els codis QR es descodifiquin siguin una forma de recordar al difunt a partir de la visualització de textos, imatges, vídeos i d’altres elements que segurament avui no ens imaginem.

Els llibres de condol, fins ara en paper, també salten a l’àmbit digital.  A la xarxa ja tenim l’exemple de  Rememori, una web on es publiquen totes les defuncions que hi ha hagut a Espanya dia a dia i on qualsevol pot enviar el seu missatge. De tota manera és ben probable que aquests nous QR, amb el temps, també puguin incorporar un espai per deixar condol o missatges als difunts en qualsevol moment.

Però, en tot plegat encara hi ha preguntes de difícil resposta. Qui ha de decidir posar el codi QR, els familiars o els difunts? Qui té dret a descodificar-lo? On se situa el límit dels continguts que mostraran aquests codis? On queda el dret a l’oblit dels difunts?

El debat està servit! Vosaltres que n’opineu?